No només existeix la pols estelar de la qual provenim. També existeix el pols estelar, és a dir, la cadència, el ritme de l'univers. El difícil equilibri que ho fa tot possible. La simfonia constant que ho mou tot, que crea i destrueix, que mou i arrossega la matèria per fer possible qualsevol món, qualsevol percepció, qualsevol pensament.
Sense el pensament, els àtoms que ens formen, no serien més que simples espais buits. Així doncs, Qui pot negar que estem fets en essència d'això, de pensaments? Hi hauria un món que veure, coneixer o entendre sense el pensament? i com seria? Hi hauria una vida? I valdria la pena éssser viscuda? no per a nosaltres. De la mateixa manera que en un torrent, "l'aigua" que conforma l'univers brolla, flueix i es torna a reencarnar en un procés sense fi. Aquesta aigua transporta la vida en sí mateixa, que inclús arriba a abandonar el seu propi curs per escampar-se per tot arreu.
Això és el pols estelar, el fluïr d'un riu uiversal que banya tots els racons del cosmos, el ritme de la mateixa existencia de les coses, l'eternitat que s'escapa al nostre enteniment, però de la que també formem part.
