Quantes més classes teòriques rebo d'en Toni, més m'adono que no en sé res del que hi ha més enllà de la nostra atmosfera. Igualment veig que tenim a sobre nostre, desde els principis dels temps, l'espectacle més encisador i fantàstic al qual es pot assistir. I no li fem cas. De la mateixa manera que passa amb els genis i artistes més grans de la anomenada humanitat, el cel passa inadvertit, ignorat per la majoria dels mortals. No em deixa de sorprendre veure com li donem l'esquena sistemàticament a les coses més meravelloses i importants. No perdo la esperança de que això, algun dia canviï.
Aquesta seria la millor definició possible del que som. Si atenem a la enorme trascendència que té l'univers en comparació amb nosaltres mateixos, veurem que aquesta bonica frase és molt més del que ens mereixem. També és inevitable que, si hi pensem, intentem viure i veure tot de manera diferent. Si realment som tot un univers que ha esdevingut conciència, no podem deixar ni un dia més sense aprofitar el regal que ens ha fet l'infinit, i començar a pensar, a comportar-nos en consequència. Si som el fruit de l'esforç còsmic de milers de milions d'anys, hem d'estar a l'alçada de tal gesta i començar a tornar humilment, amb gratitut, tal favor. I potser la manera de començar a fer-ho és amb nosaltres mateixos. Només d'aquesta manera podrem sentir-nos dignes de formar part del que anomenem Cosmos.
