El Gran Salt

Arriba l'hora de fer el gran salt. Arriba l'hora de tornar a casa, després de 10 dies de canviar la vida quotidiana per una totalment diferent, una que va al compàs de la muntanya, de les estrelles, de converses i coneixements. Gràcies al Jordi i al Toni, per compartir el seu temps i els seus coneixements amb mi, espero haver contribuït al intercanvi amb els meus. Ara queda l'últim episodi d'aquest bloc, el que s'escriurà el dia de l'actuació de Faraón al Observatori, a la nit Eclíptica, que en definitiva és la raó de tot aquesta experiència. Gràcies també a Gràcia Territori Sonor, per lluitar sempre per propostes diferents i interessants com pocs fan.

Val a dir que sense tot això,  res de tots aquests petits i humils pensaments hagués estat realitat.

El gran salt

Retorn als inicis

En Toni i en Jordi Festejen al castell

A l'ombra de l'alzina

Retorn als Inicis

Too good

Feina al Observatori

L'escenari del crim

Astronomia a Cobert

Untitled from Jordi Girbén on Vimeo.

L'Univers

Nou mapa de l'univers

Ritmes i temps

No hi ha res com un dia de intensa pluja i boira per afinar i preparar una bateria.

Més si ho fas per un noi de 14 anys que està aprenent a tocar-la.

Més si graves unes lliçons en video perque comenci amb bon peu.

Més si disfrutes fent-ho.

Hem de tornar a la tradició oral.

Afinant

Gravant unes lliçons de bateria

El cérvol que tot ho veu

Quadern de camp

Quantes més classes teòriques rebo d'en Toni, més m'adono que no en sé res del que hi ha més enllà de la nostra atmosfera. Igualment veig que tenim a sobre nostre, desde els principis dels temps, l'espectacle més encisador i fantàstic al qual es pot assistir. I no li fem cas. De la mateixa manera que passa amb els genis i artistes més grans de la anomenada humanitat, el cel passa inadvertit, ignorat per la majoria dels mortals. No em deixa de sorprendre veure com li donem l'esquena sistemàticament a les coses més meravelloses i importants. No perdo la esperança de que això, algun dia canviï.

L'univers fet conciència

Aquesta seria la millor definició possible del que som. Si atenem a la enorme trascendència que té l'univers en comparació amb nosaltres mateixos, veurem que aquesta bonica frase és molt més del que ens mereixem. També és inevitable que, si hi pensem, intentem viure i veure tot de manera diferent. Si realment som tot un univers que ha esdevingut conciència, no podem deixar ni un dia més sense aprofitar el regal que ens ha fet l'infinit, i començar a pensar, a comportar-nos en consequència. Si som el fruit de l'esforç còsmic de milers de milions d'anys, hem d'estar a l'alçada de tal gesta i començar a tornar  humilment, amb gratitut, tal favor. I potser la manera de començar a fer-ho és amb nosaltres mateixos. Només d'aquesta manera podrem sentir-nos dignes de formar part del que anomenem Cosmos.

Som pols estelar

No només existeix la pols estelar de la qual provenim. També existeix el pols estelar, és a dir, la cadència, el ritme de l'univers. El difícil equilibri que ho fa tot possible. La simfonia constant que ho mou tot, que crea i destrueix, que mou i arrossega la matèria per fer possible qualsevol món, qualsevol percepció, qualsevol pensament.

Sense el pensament, els àtoms que ens formen, no serien més que simples espais buits. Així doncs, Qui pot negar que estem fets en essència d'això, de pensaments? Hi hauria un món que veure, coneixer o entendre sense el pensament? i com seria? Hi hauria una vida? I valdria la pena éssser viscuda? no per a nosaltres. De la mateixa manera que en un torrent, "l'aigua" que conforma l'univers brolla, flueix i es torna a reencarnar en un procés sense fi. Aquesta aigua transporta la vida en sí mateixa, que inclús arriba a abandonar el seu propi curs per escampar-se per tot arreu. 

Això és el pols estelar, el fluïr d'un riu uiversal que banya tots els racons del cosmos, el ritme de la mateixa existencia de les coses, l'eternitat que s'escapa al nostre enteniment, però de la que també formem part.

Richard Dawkins on our "queer" universe | Video on TED.com

Richard Dawkins on our "queer" universe | Video on TED.com

Pedres

Font: revista Horizonte

El Congost del Clop

Comprendre el misteri universal és una empresa molt complicada. Molt més si no comptem amb segones opinions. Això vol dir que només tenim el nostre raonament humà per desxifrar quelcom que està molt per sobre de nosaltres. Des de l'aparent soledat de l'ésser humà al sistema solar, no podem sino aspirar a donar explicacions segons les nostres lleis físiques a un misteri que afecta a tots els racons de l'espai. Un treball atrevit, sens dubte. 

Per això, és més que recomanable conèixer i entendre el món que ens rodeja, el que està fet expressament per nosaltres, per a la nostra vida. Si no sabem res de les pedres que ens envolten, difícilment sabrem de nosaltres mateixos i molt menys de el que hi ha més enllà del que anomenem Terra. Les pedres són testimonis inescrutables i imperturbables de la nostra existència. Són els jutges absoluts que resten solemnes, inalterables, són la nostra història i la del món, continents d'aigua, de vida, d'energies. Símbols del pas del temps, de l'home antic, de les tradicions, de les llegendes. Refugi inmemorial per a l'home, les pedres són el lligam més evident que tenim amb aquest món que viatja milions de km en el buit cada un dels nostres dies. per això les hem d'entendre, les hem de sentir. 

Només així podem començar a adonar-nos de la nostra petita dimensió i del respecte que ens han de merèixer. El nostre segon de vida al calendari còsmic el debem en gran mesura, a les pedres.

"Las piedras no ofenden; nada  

codician. Tan solo piden 

amor a todos, y piden

amor aún a la Nada."

César Vallejo

Jordi Girbén, el guia de les pedres

L'Univers a casa

"L'ésser humà és la forma que ha près l'univers per estudiar-se a sí mateix"
Carl Sagan

Treball a casa amb Toni Guntin, el guia dels estels

L'atzar

Probablement, l'atzar és una de les raons més importants de que estem aquí. De fet, ho és de que tot sigui on és. Buscar un ordre dins l'atzar és impossible si no l'entenem com una de les grans lleis que regeixen tot el que succeeix. Igual que en un joc de taula, on totes les peces lliguen finalment amb coherència, però sempre gràcies a aquesta força implacable en la que nosaltres poc hi podem fer, tret de formar-hi part.

El petit univers del Rummikub

Per què, doncs, nosaltre existim en l'únic planeta del nostre sistema solar que pot albergar vida com la coneixem? Qué separa el nostre món de ser un infern d'àcid sulfúric com Venus o un  planeta plé de tempestes  titàniques com Mart? Uns quants milions de kilòmetres? La distància adequada? Els dies i les nits? La gravetat? L'atmosfera? O és símplement aquest atzar còsmic que així ho ha volgut? Probablement, veure que no som res en un Univers inabarcable ens hauria de fer sentir petits, molt petits, però veure que en realitat som fruit d'una força tan incomprensible, tan ineludible, ens posa de manifest, de manera diàfana, que quasi bé no som res, meres partícules de pols estelar que un dia van agafar forma per prendre part del etern viatge universal.

Dispositiu Eclíptica

Mirant el Sol

L’any 2009 Gràcia Territori Sonor encetava (o, més ben dit, aprofondia) una línia d’acció que, de fet, materialitzava el que, des de sempre, havia estat i és la seva línia de pensament: els dispositius no són situacions aïllades, ni esdeveniments que brollen de forma sobtada. Si la cultura pretén ser alguna cosa més que una superestructura destinada a crear coartades enginyoses a la realitat, si al que realment aspira -al menys des de la nostra opinió- és a crear sentit, les seves accions han de treballar amb una inevitable profunditat de camp i amb una més que necessària multiplicitat de perspectives. Els fets consumats només permeten passar el temps, mentre que els projectes de llarg recorregut treballen en el temps i volen, en la mesura del possible, generar-hi noves realitats.

Aquell any 2009 es va endegar el dispositiu Eclíptica. Un treball polièdric en col·laboració amb l’Observatori Astronòmic de Castelltallat que promovia la creació de residències artístiques per a joves creadors sonors en el mateix centre amb l’objectiu de treballar (i també, òbviament, d’aprendre) amb l’equip de professionals que coordina aquest observatori, per a generar així dos projectes: per una banda, la creació d’una senyalització sonora per a un prototipus de planetari tàctil destinat a invidents. Per l’altra, l’el·laboració d’un repertori propi per part dels dos artistes desenvolupat a partir de les seves experiències durant el període de residència, que, després d’haver-se enllestit al 2009 les senyalitzacions per al planetari, va esdevenir l’objectiu principal del dispositiu. Gràcia Territori Sonor s’endinsava així en un context de profunda simbiosi amb la ciència, al mateix temps que projectava el resultat d’aquesta simbiosi a diversos nivells d’impacte en la comunitat: la comunitat d’invidents, però també la comunitat establerta al propi territori de Castelltallat i de Sant Mateu de Bages, a qui es feia retorn del treball artístic i a la que es volia entregar una eina de dinamització social i cultural amb la integració d’aquest dispositiu en el sí de la seva quotidianeïtat.

Des dels seus inicis, el dispositiu Eclíptica ha comptat amb la participació estable i entusiasta de Toni Guntín, el director de l’Observatori, un d’aquests feliços casos de saviesa contaminada per d’altres savieses i inquietuts. I també de Jordi Girbén, artista visual, escriptor, explorador de la matèria i del paisatge, humanista tel·lúric. I hi han passat artistes com Santiago Latorre, Nikka, Lucius Works Here, Christian Dergarabedian o, enguany, LinaLab i Jose Roselló.

Coincidint amb l’estada de LinaLab a l’observatori aquest mes de maig, el dispositiu Eclíptica va arribar a les 1000 hores de residència. Vivim en un context que tendeix a alleugerir les efemèrides. El triomf del pensament especulatiu ha relativitzat el càlcul i la numerologia, fins al punt que sovint la xifra en sí mateixa oculta el temps i la petita història que ha dut fins a ella. Com un mal poema visual; com un objecte silenciós. Per Gràcia Territori Sonor, aquestes mil hores de projecte són la constatació de que, efectivament, es poden crear petits mons possibles, nous universos de sentit. El microcosmos que ha generat Eclíptica és sens dubte jove, però ja és capaç de traçar la seva pròpia història, durant la qual hem aconseguit expulsar la inèrcia tant de l’oïda com de la mirada, i trobar aquell llindar en què allò que sembla caure fora del nostre món i allò que tenim a tocar de mà es troben. Generar sentit per mitjà d’una experiència, no ens faci por dir-ho, del sagrat.

El dispositiu Eclíptica segueix. Al juny, serà el torn de la residència de Jose Roselló. I el 23 de juliol, els dos es trobaran a Castelltallat per a retornar el fruit del seu treball al paisatge (humà i natural) que els ha acollit. I després d’això, Eclíptica seguirà existint. No només com a projecte a reeditar el proper any, sinó com un univers de sentit que produeix, de mica en mica, uns cops de forma més subtil i d’altres més notòria, la seva pròpia història. De moment, per a que tingueu constància de la que ja ha escrit fins arribar on és ara, us deixem les vies d’entrada a les diverses bitàcores de les que els artistes residents han deixat registre fins ara, així com també el quadern de camp de Jordi Girbén, recomanable per aquesta i moltes d’altres vivències.

Font: http://agendagts.wordpress.com/

Los viajeros del tiempo

Nebulosa de Orión fotografiada desde el observatorio de Castelltallat

"Llegará una época en la que una investigación diligente y prolongada sacará a la luz cosas que hoy están ocultas. La vida de una sola persona, aunque estuviera toda ella dedicada al cielo, sería insuficiente para investigar una materia tan vasta... Por lo tanto este conocimiento sólo se podrá desarrollar a lo largo de sucesivas edades. Llegará una época en la que nuestros descendientes se asombrarán de que ignoráramos cosas que para ellos son tan claras... Muchos son los descubrimientos reservados para las épocas futuras, cuando se haya borrado el recuerdo de nosotros. Nuestro universo sería una cosa muy limitada si no ofreciera a cada época algo que investigar... La naturaleza no revela sus misterios de una vez para siempre."

SÉNECA, Cuestiones naturales,

libro 7, siglo primero

Fuente: COSMOS-Carl Sagan

Cosmonautes a la antiguitat

Font: revista Horizonte

Al 1608, quan va haver-hi la invenció del telescopi, l'astronomia només comprenia l'observació i predicció del moviment dels objectes que podien ser observats a simple vista. En alguns llocs, com a Stonehenge, les primeres cultures crearen objectes molt grans que semblen tenir un propòsit astronòmic. Apart del seu ús cerimonial, aquests observatoris podrien haver estar utilitzats per determinar les estacions, un factor important quan s'havien de sembrar les plantes, així com la llargària de l'any.

Allà on es van desenvolupar les civilitzacions, de les que es poden destacar els caldeus, egipcis, l'antiga Grècia, Índia, i Xina, es van construir observatoris astronòmics i les idees sobre la natura de l'univers es van començar a investigar. Es van desenvolupar les primeres idees sobre el moviment dels planetes i sobre la natura del Sol, la Lluna i la Terra en un univers explorat filosòficament. Això inclou especulacions sobre la natura esfèrica de la Terra i la Lluna, i la rotació i el moviment de la Terra en els cels.

La revolució científica

Durant segles, la visió geocèntrica que el Sol i els altres planetes giraven al voltant de la Terra no es va qüestionar. Aquesta visió era la que pels nostres sentits s'observava. En el Renaixement, Nicolau Copèrnic va proposar el model heliocèntric del Sistema Solar. El seu treball De revolutionibus orbium coelestium va ser defensat, divulgat i corregit per Galileo Galilei i Johannes Kepler, autor d'Harmonic Mundi, en el qual es desenvolupa per primera vegada la tercera llei del moviment planetari.

Galileu va afegir la novetat de l'ús del telescopi per millorar les seves observacions. La disponibilitat de dades observacionals precisos portar a indagar en teories que expliquessin el comportament observat (vegeu la seva obra Sidereus Nuncius). Al principi només es van obtenir regles ad-hoc, com les lleis del moviment planetari de Kepler, descobertes a principis del segle XVII. Va ser Isaac Newton qui va estendre cap als cossos celestes les teories de la gravetat terrestre i conformant la Llei de la gravitació universal, inventant així la mecànica celeste, amb el que va explicar el moviment dels planetes i aconseguint unir el buit entre les lleis de Kepler i la dinàmica de Galileu. Això també va suposar la primera unificació de l'astronomia i la física (vegeu Astrofísica).

Es va descobrir que les estrelles eren objectes molt llunyans i amb l'espectròmetre es va demostrar que eren semblants al Sol, però amb una àmplia gamma de temperatures, masses i grandàries. L'existència de la Via Làctia com un grup separat d'estrelles no es va demostrar sinó fins al segle XX, juntament amb l'existència de galàxies externes i, poc després, l'expansió de l'univers, observada en l'efecte del corriment al vermell. L'astronomia moderna també ha descobert una varietat d'objectes exòtics com els quàsars, púlsars, radiogalàxias, forats negres, estrelles de neutrons, i ha utilitzat aquestes observacions per desenvolupar teories físiques que descriuen aquests objectes. La cosmologia va fer grans avenços durant el segle XX, amb el model del Big Bang fortament recolzat per l'evidència proporcionada per l'astronomia i la física, com la radiació de fons de microones, la Llei de Hubble i la abundància cosmològica dels elements químics.Durant el segle XX, l'espectrometria va avançar, en particular com a resultat del naixement de la física quàntica, necessària per comprendre les observacions astronòmiques i experimentals.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Astronomia#Hist.C3.B2ria