 |
| Font: revista Horizonte |
Al 1608, quan va haver-hi la invenció del telescopi, l'astronomia només comprenia l'observació i predicció del moviment dels objectes que podien ser observats a simple vista. En alguns llocs, com a Stonehenge, les primeres cultures crearen objectes molt grans que semblen tenir un propòsit astronòmic. Apart del seu ús cerimonial, aquests observatoris podrien haver estar utilitzats per determinar les estacions, un factor important quan s'havien de sembrar les plantes, així com la llargària de l'any.
Allà on es van desenvolupar les civilitzacions, de les que es poden destacar els caldeus, egipcis, l'antiga Grècia, Índia, i Xina, es van construir observatoris astronòmics i les idees sobre la natura de l'univers es van començar a investigar. Es van desenvolupar les primeres idees sobre el moviment dels planetes i sobre la natura del Sol, la Lluna i la Terra en un univers explorat filosòficament. Això inclou especulacions sobre la natura esfèrica de la Terra i la Lluna, i la rotació i el moviment de la Terra en els cels.
La revolució científica
Durant segles, la visió geocèntrica que el Sol i els altres planetes giraven al voltant de la Terra no es va qüestionar. Aquesta visió era la que pels nostres sentits s'observava. En el Renaixement, Nicolau Copèrnic va proposar el model heliocèntric del Sistema Solar. El seu treball De revolutionibus orbium coelestium va ser defensat, divulgat i corregit per Galileo Galilei i Johannes Kepler, autor d'Harmonic Mundi, en el qual es desenvolupa per primera vegada la tercera llei del moviment planetari.
Galileu va afegir la novetat de l'ús del telescopi per millorar les seves observacions. La disponibilitat de dades observacionals precisos portar a indagar en teories que expliquessin el comportament observat (vegeu la seva obra Sidereus Nuncius). Al principi només es van obtenir regles ad-hoc, com les lleis del moviment planetari de Kepler, descobertes a principis del segle XVII. Va ser Isaac Newton qui va estendre cap als cossos celestes les teories de la gravetat terrestre i conformant la Llei de la gravitació universal, inventant així la mecànica celeste, amb el que va explicar el moviment dels planetes i aconseguint unir el buit entre les lleis de Kepler i la dinàmica de Galileu. Això també va suposar la primera unificació de l'astronomia i la física (vegeu Astrofísica).
Es va descobrir que les estrelles eren objectes molt llunyans i amb l'espectròmetre es va demostrar que eren semblants al Sol, però amb una àmplia gamma de temperatures, masses i grandàries. L'existència de la Via Làctia com un grup separat d'estrelles no es va demostrar sinó fins al segle XX, juntament amb l'existència de galàxies externes i, poc després, l'expansió de l'univers, observada en l'efecte del corriment al vermell. L'astronomia moderna també ha descobert una varietat d'objectes exòtics com els quàsars, púlsars, radiogalàxias, forats negres, estrelles de neutrons, i ha utilitzat aquestes observacions per desenvolupar teories físiques que descriuen aquests objectes. La cosmologia va fer grans avenços durant el segle XX, amb el model del Big Bang fortament recolzat per l'evidència proporcionada per l'astronomia i la física, com la radiació de fons de microones, la Llei de Hubble i la abundància cosmològica dels elements químics.Durant el segle XX, l'espectrometria va avançar, en particular com a resultat del naixement de la física quàntica, necessària per comprendre les observacions astronòmiques i experimentals.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Astronomia#Hist.C3.B2ria
