divendres, 10 de juny del 2011

El Gran Salt

Arriba l'hora de fer el gran salt. Arriba l'hora de tornar a casa, després de 10 dies de canviar la vida quotidiana per una totalment diferent, una que va al compàs de la muntanya, de les estrelles, de converses i coneixements. Gràcies al Jordi i al Toni, per compartir el seu temps i els seus coneixements amb mi, espero haver contribuït al intercanvi amb els meus. Ara queda l'últim episodi d'aquest bloc, el que s'escriurà el dia de l'actuació de Faraón al Observatori, a la nit Eclíptica, que en definitiva és la raó de tot aquesta experiència. Gràcies també a Gràcia Territori Sonor, per lluitar sempre per propostes diferents i interessants com pocs fan.

Val a dir que sense tot això,  res de tots aquests petits i humils pensaments hagués estat realitat.


El gran salt

Retorn als inicis


En Toni i en Jordi Festejen al castell

A l'ombra de l'alzina



Retorn als Inicis


Too good




Feina al Observatori


L'escenari del crim








Astronomia a Cobert


Untitled from Jordi Girbén on Vimeo.

dimarts, 7 de juny del 2011

Ritmes i temps

No hi ha res com un dia de intensa pluja i boira per afinar i preparar una bateria.
Més si ho fas per un noi de 14 anys que està aprenent a tocar-la.
Més si graves unes lliçons en video perque comenci amb bon peu.
Més si disfrutes fent-ho.
Hem de tornar a la tradició oral.

Afinant
Gravant unes lliçons de bateria
El cérvol que tot ho veu

Quadern de camp

Quantes més classes teòriques rebo d'en Toni, més m'adono que no en sé res del que hi ha més enllà de la nostra atmosfera. Igualment veig que tenim a sobre nostre, desde els principis dels temps, l'espectacle més encisador i fantàstic al qual es pot assistir. I no li fem cas. De la mateixa manera que passa amb els genis i artistes més grans de la anomenada humanitat, el cel passa inadvertit, ignorat per la majoria dels mortals. No em deixa de sorprendre veure com li donem l'esquena sistemàticament a les coses més meravelloses i importants. No perdo la esperança de que això, algun dia canviï.

L'univers fet conciència

Aquesta seria la millor definició possible del que som. Si atenem a la enorme trascendència que té l'univers en comparació amb nosaltres mateixos, veurem que aquesta bonica frase és molt més del que ens mereixem. També és inevitable que, si hi pensem, intentem viure i veure tot de manera diferent. Si realment som tot un univers que ha esdevingut conciència, no podem deixar ni un dia més sense aprofitar el regal que ens ha fet l'infinit, i començar a pensar, a comportar-nos en consequència. Si som el fruit de l'esforç còsmic de milers de milions d'anys, hem d'estar a l'alçada de tal gesta i començar a tornar  humilment, amb gratitut, tal favor. I potser la manera de començar a fer-ho és amb nosaltres mateixos. Només d'aquesta manera podrem sentir-nos dignes de formar part del que anomenem Cosmos.



Som pols estelar

No només existeix la pols estelar de la qual provenim. També existeix el pols estelar, és a dir, la cadència, el ritme de l'univers. El difícil equilibri que ho fa tot possible. La simfonia constant que ho mou tot, que crea i destrueix, que mou i arrossega la matèria per fer possible qualsevol món, qualsevol percepció, qualsevol pensament.

Sense el pensament, els àtoms que ens formen, no serien més que simples espais buits. Així doncs, Qui pot negar que estem fets en essència d'això, de pensaments? Hi hauria un món que veure, coneixer o entendre sense el pensament? i com seria? Hi hauria una vida? I valdria la pena éssser viscuda? no per a nosaltres. De la mateixa manera que en un torrent, "l'aigua" que conforma l'univers brolla, flueix i es torna a reencarnar en un procés sense fi. Aquesta aigua transporta la vida en sí mateixa, que inclús arriba a abandonar el seu propi curs per escampar-se per tot arreu. 

Això és el pols estelar, el fluïr d'un riu uiversal que banya tots els racons del cosmos, el ritme de la mateixa existencia de les coses, l'eternitat que s'escapa al nostre enteniment, però de la que també formem part.