El Gran Salt

Arriba l'hora de fer el gran salt. Arriba l'hora de tornar a casa, després de 10 dies de canviar la vida quotidiana per una totalment diferent, una que va al compàs de la muntanya, de les estrelles, de converses i coneixements, de fotos i de moments especials, d'excursions i bromes. Uns dies en que, sense dubte, he conegut dues grans persones, dues persones de les que desitjo no perdre el contacte. Gràcies al Jordi i al Toni, per compartir el seu temps i els seus coneixements amb mi, espero haver contribuït al intercanvi amb els meus. Ara queda l'últim episodi d'aquest bloc, el que s'escriurà el dia de l'actuació de Faraón al Observatori, a la nit Eclíptica, que en definitiva és la raó de tot aquesta experiència. Gràcies també a Gràcia Territori Sonor, per lluitar sempre per propostes diferents i interessants com pocs fan.

Val a dir que sense tot això, aquest bloc no hagués estat possible. Sense el temps per pensar, les classes del Toni i les extraordinàries fotos del Jordi, al qual agraeixo especialment, res de tots aquests petits i humils pensaments hagués estat realitat.

Faraón

El gran salt

Retorn als inicis

Ahir el temps ens va donar una treva i vam poder fer una excursió amb l'Iris, que va pujar per gaudir, encara que fos dos dies, de la calma i el tempo especial d'aquest indret tan màgic que és el centre de Catalunya. Vam anar de Cal Sala al castell que hi ha al turó que queda just a sobre, tot fent una passejada molt agradable, en la que es van produïr moments molt bonics, com el que vam disfrutar a l'ombra d'una gran alzina.

En Toni i en Jordi Festejen al castell

A l'ombra de l'alzina

Però per mi, el millor de la tarda va venir quan l'Iris i jo vam fer una competició de llançament de pedres, probablement una de les activitats més antigues en la història de l'home. El curiós del cas, és que no ho vaig saber fins que no vaig veure el màgic moment que va ésser, plasmat en una foto fantàstica, com no d'en Jordi:

Retorn als Inicis

No obstant, també va haver lloc per l'esport en el dia d'ahir. Vam constatar que el tennis de taula és un autèntic exercici físic a més d'una gran diversió. Hauria estat més bé guanyar una mica més, però aquesta noia és imbatible. 

Too good

Encara que el dia va donar molt més de sí, perque tot el relatat anteriorment va succeïr després d'haver fet unes obretes a l'observatori. Jo vaig fer de paleta per arreglar uns forats indesitjables que s'havien fet en una part del terra de l'accés, i el Toni i el Jordi van treure totes les males herbes del camí de pedra que arriba fins a la porta mateix. Tot perfectament documentat per l'Iris. El treball  ben fet, mai és pèrdua de temps.

Feina al Observatori

L'escenari del crim

Astronomia a Cobert

Untitled from Jordi Girbén on Vimeo.

Cito del esplèndid bloc d'en Jordi Girbén, Foravial: "...Ahir, fugint de les nostres quatre parets -i de les partides a mort de rummikub a l'espera de clarianes-, vam passar una tarda memorable al Cobert del Cérvol. En un parell d'hores el Josep es va polir un afer difícil amb aquella eficiència només accessible per la via pacient de l'ofici. Va seure a l'escambell de la bateria que els reis li havien portat a l'Aleix -l'hereu de Cal Sala-, i li va oferir un curs de bateria (a distancia i personalitzat -El que no has de fer mai, Aleix...-) en vuit capítols que el Toni va anar gravant en sengles vídeos. I tot sota l'ull sempre vigilant del cérvol que viu al cobert."

L'Univers

No sé perquè els científics s'entesten a fer un mapa de l'univers, si es molt fàcil, només cal seure després de sopar amb els amics i deixar anar la imaginació:

Nou mapa de l'univers

Ritmes i temps

No hi ha res com un dia de intensa pluja i boira per afinar i preparar una bateria.

Més si ho fas per un noi de 14 anys que està aprenent a tocar-la.

Més si graves unes lliçons en video perque comenci amb bon peu.

Més si disfrutes fent-ho.

Hem de tornar a la tradició oral.

Afinant

Gravant unes lliçons de bateria

El cérvol que tot ho veu

Quadern de camp

Quantes més classes teòriques rebo d'en Toni, més m'adono que no en sé res del que hi ha més enllà de la nostra atmosfera. Igualment veig que tenim a sobre nostre, desde els principis dels temps, l'espectacle més encisador i fantàstic al qual es pot assistir. I no li fem cas. De la mateixa manera que passa amb els genis i artistes més grans de la anomenada humanitat, el cel passa inadvertit, ignorat per la majoria dels mortals. No em deixa de sorprendre veure com li donem l'esquena sistemàticament a les coses més meravelloses i importants. No perdo la esperança de que això, algun dia canviï.

L'univers fet conciència

Aquesta seria la millor definició possible del que som. Si atenem a la enorme trascendència que té l'univers en comparació amb nosaltres mateixos, veurem que aquesta bonica frase és molt més del que ens mereixem. També és inevitable que, si hi pensem, intentem viure i veure tot de manera diferent. Si realment som tot un univers que ha esdevingut conciència, no podem deixar ni un dia més sense aprofitar el regal que ens ha fet l'infinit, i començar a pensar, a comportar-nos en consequència. Si som el fruit de l'esforç còsmic de milers de milions d'anys, hem d'estar a l'alçada de tal gesta i començar a tornar  humilment, amb gratitut, tal favor. I potser la manera de començar a fer-ho és amb nosaltres mateixos. Només d'aquesta manera podrem sentir-nos dignes de formar part del que anomenem Cosmos.

Som pols estelar

No només existeix la pols estelar de la qual provenim. També existeix el pols estelar, és a dir, la cadència, el ritme de l'univers. El difícil equilibri que ho fa tot possible. La simfonia constant que ho mou tot, que crea i destrueix, que mou i arrossega la matèria per fer possible qualsevol món, qualsevol percepció, qualsevol pensament.

Sense el pensament, els àtoms que ens formen, no serien més que simples espais buits. Així doncs, Qui pot negar que estem fets en essència d'això, de pensaments? Hi hauria un món que veure, coneixer o entendre sense el pensament? i com seria? Hi hauria una vida? I valdria la pena éssser viscuda? no per a nosaltres. De la mateixa manera que en un torrent, "l'aigua" que conforma l'univers brolla, flueix i es torna a reencarnar en un procés sense fi. Aquesta aigua transporta la vida en sí mateixa, que inclús arriba a abandonar el seu propi curs per escampar-se per tot arreu. 

Això és el pols estelar, el fluïr d'un riu uiversal que banya tots els racons del cosmos, el ritme de la mateixa existencia de les coses, l'eternitat que s'escapa al nostre enteniment, però de la que també formem part.